L’any 1991, Ramon Folch i Camarasa, el fill petit de Folch i Torres, publicava l’humorístic escrit titulat Manual del perfecte escriptor mediocre. Aquest petita obra, amb ressò biogràfic com moltes de les seves novel·les, a més de ser divertidíssima i enginyosa, sembla manifestar la intenció de l‘autor de reconèixer-se com a un escriptor de segona fila. Però la realitat que s’amaga darrere d’aquesta modèstia i darrere de les injustes classificacions d’alguns crítics i estudiosos amb prejudicis que l’han titllat d’autor d’estar per casa, és la d’un tros d’escriptor, digne representant de la nostra narrativa contemporània.
Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) es va iniciar escrivint poesia. Als anys 50 comença a traduir de l’anglès i el francès al castellà. Al 1959 tradueix al català el diari d’Anna Frank, i a partir d’aquí se segueixen al voltant de 200 traduccions a la nostra llengua. En paral·lel a aquesta activitat va escriure una sèrie de comèdies pensades per als grups teatrals d’afeccionats. Però finalment s’imposa el novel·lista i narrador amb la publicació el 1957 de La maroma, premi Joanot Martorell. Li segueixen, entre d’altres, La sala d’espera (premi Víctor Català 1960) i La visita (premi Sant Jordi 1964).
Del 1973 al 1986 va exercir de traductor de texts a la OMS, a Ginebra. Precisament a la novel·la Sala de miralls (Premi Ramon Llull 1982), clarament autobiogràfica, Folch i Camarasa assoleix una profunditat narrativa psicològica molt notable, amb les reflexions retrospectives d’un escriptor esdevingut funcionari traductor que passa uns dies d’aïllament intentant escriure una novel·la que el tregui del seu ensopiment vital. Una obra deliciosa i propera, i a la vegada literàriament brillant.
Algunes altres obres seves són L’alegra festa (1965), la vivències d’infantesa del petit d’una família d’un metge de poble; L’estiu més bonic (1966); Bon dia, pare (1968), una biografia de Folch i Torres a partir dels records de l’autor; Estrictament confidencial (1983), esplèndida novel·la intimista on una dona, amb humor i tendresa, relata la seva vida i les costums i la idiosincràsia dels integrants de la seva família; Testa de vell en bronze (Premi Sant Joan 1997), que narra el retrobament amb l’amor d’un vell acabat i el canvi que obra en ell aquest sentiment i una nova il·lusió.
Les ficcions de Folch i Camarasa són molt realistes i sense efectismes. El seu món -familiar, catòlic, molt humà, català i catalanista- sembla petit, però en realitat les seves obres -com la de tots els veritables literats- destil·len un coneixement pregon de l’ésser humà i dels interrogants de la seva existència, tot presentant-lo a través de personatges corrents i de situacions molt quotidianes i properes.
La seva narrativa mostra un gran domini del tempo i dels recursos narratius. El seu estil és elegant però gens complicat, hi sovintegen els tocs humorístics i sorneguers, i emprant un llenguatge culte però alhora directe i col·loquial, amb un gran desplegament de mitjans expressius.
Malauradament, no he llegit les seves primeres novel·les, les quals hauré d’aconseguir en alguna biblioteca o en algun llibreter de vell, però recomano la lectura de les intimistes Sala de miralls i Estrictament confidencial, del divertidíssim Manual del perfecte escriptor mediocre, i de l’entranyable Bon, dia pare.
